Com tantes de nosaltres, pateixo la malaltia anomenada Cirrosi Biliar Primària. En el meu cas, i per sort, m’ho van diagnosticar per casualitat.
El setembre de 2003 vaig patir una hemorràgia interna; en fer-me fer l’anàlisi de sang corresponent, per veure com estava, va aparèixer l’alarma: les transferases estaven força elevades. Per aquesta raó, la meva metgessa de capçalera em va remetre l’especialista del servei d’hepatologia.
Després d’unes quantes proves, inclosa una biòpsia, el doctor em va confirmar que patia de CBP.
La meva primera impressió va ser la por al desconegut, ja que mai n’havia sentit a parlar, d’aquesta malaltia. Por a com m’afectaria en el meu dia a dia. Tenia 38 anys, dos fills i una vida per davant, amb somnis que desitjava acomplir.
Haig de dir que els primers dies els vaig passar nerviosa perquè, tot i que el Doctor des del primer moment m’ho va explicar tot prou bé, jo no ho entenia o no volia entendre-ho.
Amb tot, el suport més gran el vaig rebre, i el continuo rebent, del meu marit i la meva filla gran, que des del començament em van donar molts ànims. No va caldre que passessin gaires dies per a arribar a entendre que no podia enfonsar-me; en primer lloc, per mi mateixa i, en segon lloc, per la meva família.
Al primer any, la malaltia no responia al tractament com hauria estat desitjable. El doctor em deia que això entrava dins de la normalitat, que no em preocupés, que les següents anàlisis sortirien millor. Y així va ser.
Poc a poc les anàlisis milloraven i, per descomptat, em trobava prou bé. Ara no em canso tant com al principi, em prenc les coses d’una altra manera. Cada dia haig de descansar una hora al migdia per poder continuar amb la meva jornada diària, amb el ritme de qualsevol dona. Ho estic aconseguint.
A més de la CBP, pateixo d’Ostopènia; és a dir, de pèrdua de massa òssia. Aquesta malaltia deriva de l’altra. També cal un tractament, que segueixo.
Però el més important de tot és que segueixo treballant a jornada completa, duc endavant la família amb quasi absoluta normalitat, perquè ells també entenen que necessito más del seu ajut.
Gràcies a la primera anàlisi em van detectar la CBP a temps; si haguessin trigat més a fer-me la diagnosi, el resultat actual no hauria estat el mateix.
Així doncs, vull donar molts ánims a tothom que, com jo, pateixi aquesta malaltia, perquè la ciència segueix avançant i segueix fent recerca i espero que algun dia, no gaire llunyà, tinguem bones notícies.
Salutacions.